Punta de Canyet i platja, cap al 1960 AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor: Meli)

El bateig de la Costa Brava

El topònim Costa Brava, marca turística que designa la costa de les comarques de l’Empordà i la Selva, és una creació relativament recent. Aquesta denominació va ser creació del periodista i escriptor Ferran Agulló (Sant Feliu de Guíxols, 1863 – Santa Coloma de Farners, 1933), àlies “Pol”. Agulló la va utilitzar per escrit per primer cop en l’article “Per la Costa Brava”, publicat a La Veu de Catalunya el 12 de setembre del 1908, on contestava un escrit de Lluís Duran i Ventosa, publicat el dia anterior, en el qual es comparaven alguns punts de la costa catalana amb la Costa Brava de Mallorca. Segons cita Narcís-Jordi Aragó i Masó en un article publicat a El Punt el 4 de setembre de 1998, on Duran deia “la costa catalana de Tordera a França”, Agulló va parlar de “la nostra costa brava”.

El baptisme de la Costa Brava és un fet ple de controvèrsia, diferents poblacions en reclamen la paternitat, precisament per l’encert del nom i la fama que va adquirir posteriorment. Una tradició situa el lloc d’inspiració a l’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols. L’any 1935 un autor amb el pseudònim “Veritas” va signar un article titulat “Comentari” a la revista La Costa Brava del 5 d’octubre de 1935 on es diu textualment:

“Fou dalt de Sant Elm, que, meravellat Pol amb el brau panorama que li oferiren les Penyes amb la mar besant-les, se li acudí, en un moment d’èxtasi, de proposar als dos o tres amics que l’acompanyaven, d’anomenar des d’aquell jorn Costa Brava a aquell seguit de penyes que va des de la punta de Garbí, a Guíxols, fins al cap de Tossa, la vila artística per excel·lència. Des d’aquell dia, en articles que escrivia Pol per a La Veu de Catalunya aquest nom que diu meravelles, anà estenent-se i coneixent-se fins a esdevenir el de tota una comarca”.

Aquesta tradició es va reprendre els anys 1955 i 1956 amb motiu de l’homenatge a Ferran Agulló que es preparava a Sant Feliu de Guíxols. L’any 1955 dos testimonis van publicar al setmanari Àncora la narració del bateig i coincidien en el fet que Agulló va proposar el nom durant les tertúlies que tenien lloc al bar dels Banys de Sant Elm. A l’escrit del 10 de novembre del 1955, l’autor -que firma com a P. R. R.- explica que el dia del bateig Agulló va anar des dels banys fins a l’ermita acompanyat per alguns amics, entre els quals hi havia Donato –que era el director dels Banys de Sant Elm-, Lluís Casas, i Josep Palahí. Un cop dalt de la muntanya, admirant el paisatge a banda i banda, va proposar el nom de Costa Brava. El 24 de novembre del mateix any, Àncora publicava la història que els havia explicat directament Marià Viñas, músic i compositor, el qual afirmava que, durant les famoses tertúlies, Ferran Agulló havia proposat el nom per batejar la costa de la mateixa manera que a França hi havia també la Côte d’Azur i la Côte Vermeille. Segons Viñas, el nom inicialment feia referència a la costa que hi ha des de les Penyes fins al cap de Tossa de Mar i, posteriorment, es va aplicar al litoral des de Blanes fins a Portbou.

Durant la Festa de les Lletres que l’Institut d’Estudis Guixolencs va organitzar la vigília del 23 d’abril de 1956, Margarida Wirsing, presidenta del Jurat, va afirmar “Pero fue aquí en San Feliu, mirando las “Penyes” como nos cuentan los testigos vivientes, desde donde Pol bautizó esta costa. Eso nadie lo discute. El debate se ha planteado en torno a una fecha” (publicat al Setmanari Àncora del 24 d’abril del 1956).

El mateix any 1956 Josep Pla defensava una altra hipòtesi a les pàgines del setmanari Destino i també a El Correo Catalán. Segons Pla, el nom Costa Brava fou utilitzat per primer cop per Ferran Agulló durant un dinar organitzat per Bonaventura Sabater per celebrar la seva elecció com a diputat a les corts i que es va realitzar a la finca El Paradís, que tenia a Begur. Segons Pla, Agulló bon coneixedor de la poesia de Costa i Llobera, va utilitzar el nom que aquest va utilitzar en una poesia dedicada a la Ribera de Tramuntana de Mallorca, que duia per títol “Costa Brava de Mallorca”.

Segurament cadascuna d’aquestes hipòtesis recull una part de la veritat. És cert que Ferran Agulló va néixer a Sant Feliu de Guíxols, on va viure fins que –als 22 anys- va establir el seu despatx d’advocat a Girona, on es va traslladar. Tanmateix continuà vinculat a la nostra ciutat, on residia temporalment, sobretot a l’estiu. També fou col·laborador habitual dels setmanari L’Avi Muné i de la revista La Costa Brava, sobretot als espectaculars números extraordinaris de Festa Major dels anys 20 i 30. En molts dels seus textos descobreix la seva admiració pel paisatge que es veu des de Sant Elm. Per exemple a l’escrit “En Tem i la Mercè. Conte Verídic” publicat a L’Avi Muné de 21 d’agost del 1926 fa la següent descripció:

“L’ermita de Sant Elm, és un meravellós mirador de la terra selvatana, damunt del mar. Vers garbí, seguint un espadat d’altes roques colorides, es veu el Cap de Tossa, fosc, negrenc, dantesc; l’home pràctic, pel camí de la contrada hi endevina, entre els braços herculis del rocam, les sorrenques i plàcides cales de Canyet, Pola i Llivarola; la fantàstica depressió d’”Es Bergantí d’en Caixa”... Cap a llevant, per damunt del Molí de les Forques, entre roquissars baixos, Sant Pol, la Platja d’Aro, Sant Antoni i Palamós, embadalit mirant la mar... En dies clars, hom pot veure, avançant cap al sud l’ombra de Montjuïc... Per entre vinyes i pinedes , rellisca la mirada fins a la ciutat adormida a sos peus. I per tot el voltant, altes serralades esquerpes, on dormen els dolmens i els menhirs, entre alzines sureres mil·lenàries, caus de toixons i senglars. L’ermita està de festa; el petit altar s’encén de lluminàries; de la volta baixa pengen petites naus, miracle de paciència, i per les parets, presentalles de cera i estrafetes pintures de naufragis, incendis i batalles.”

Agullló, tot sovint, manifestava els seus lligams i la seva estimació per Sant Feliu. A l’article “Records” publicat a L’Avi Muné del dia 1 d’agost del 1927 explicava que la seva àvia era feliuenca, que el seu pare havia nascut en un vaixell que feia el trajecte de Barcelona a Sant Feliu de Guíxols –com el protagonista de la novel·la romàntica Las ruinas de mi convento de Ferran Patxot-, i afirmava que tenia Sant Feliu de Guíxols com a pàtria adoptiva. També explicava com, quan era jove, recreava els escenaris de la novel·la de Patxot:

“En el camí –avui desaparegut- que anava de l’Era de Tetuan, fins sota l’Ermita de Sant Telm, que jo anomenava el caminet dels alocs; a l’ombra dels plàtans gegants que vora la riera, al passeig del mar, ombrejaven les típiques arcades -avui renovades- de casa Llagostera, on l’heroi d’Ortiz de la Vega demorava al venir a Sant Feliu, llegia i rellegia aquelles pàgines romàntiques que encara recordo avui amb delectança. Amb el llibre a la mà, alternant la lectura amb la contemplació de les meravelles de la nostra costa, podia dir-se de mi, que “así dejaba transcurrir las horas”, com diu en Patxot del primer personatge de la novel·la feliuenca. La influència de Las ruinas de mi convento perdurà molts anys en mon cor i mon cervell. I potser, perdura encara. Beneït romanticisme?”

A “La flaire de la tosca” (L’Avi Muné d’1 d’agost de 1928) Agulló exposava que Sant Feliu de Guíxols, que anomenava regina de la Costa Brava, després d’haver perdut la riquesa de la indústria surera tenia el turisme com a sortida. Els dos fragments que se citen a continuació corresponen a  parts d’aquest article:

“Veieu? Jo, cada volta que vinc a Sant Feliu, si penso una mica en els afanys per a fer més formosa la incomparable muntanya de Sant Telm i més civilitzada la beata calma de Sant Pol i S’Agaró, penso més, i força en el Sant Feliu de la meva jovenesa. Així, quan l’auto reposa de la Costa d’En Pi, per a llançar-se rabent carretera avall, enyoro el “suro gros” que com sentinella geganta feia guàrdia en terme guixolenc, vora els vells xiprers companys de les ermites i els cementiris i enyoro, damunt tot, aquella característica flaire, sanitosa i esperançadora, de la tosca recremada, bullida i humida...”

“Que la comoditat, la higiene, la cultura, la facilitat de fruir les meravelles de la regina de la Costa Brava, em facin oblidar una mica aquella esperançadora flaire de la tosca, que venia a rebre’m, anys enrere, quan saludava com un vell amic, el “suro gros” i els tristos xiprers, companys de les ermites...”.

A l’extraordinari de Festa Major de La Costa Brava de l’any 1932, un any abans de la seva mort, Ferran Agulló va escriure i publicar el poema “Sant Elm”:

Oh sublim espectacle de Natura!

Oh encís de tanta terra i tanta mar!

I com em plau llançar des d’eixa altura

mon pensament frenètic de volar!

Cap al Nord les Gavarres de pell rossa,

mar a migdia, amb l’horitzó neulós;

cap a garbí, els espadats de Tossa,

a llevant, el blancall de Palamós.

Dormida, a baix, la vila abans feinera

enyorant un empori que ha passat,

i al voltant, la florida ginestera,

la blanca murtra i el fonoll daurat.

Davalla el sol en cerca de la posta;

la mar i la muntanya es tornen d’or,

i va prenent fantàstica, la costa

una greu fesomia de dolor.

La natura a l’entorn s’és adormida,

ni les ones sorollen pels esculls:

la processó, ja llarga, de ma vida

passa els misteris per davant dels ulls.

Passat! Present! Quin avenir s’atansa?

Alço els ulls cap al cel cercant-hi Déu...

tot el cel estelat de l’esperança

guspireja fantàstic sobre meu!

Sota d’aquest poema, una nota del seu amic Joan Ruiz i Porta, arxiver de la Generalitat de Catalunya, proclamava que a Agullò “Sant Feliu de Guíxols, li té el cor robat. Quan l’Agulló, a la nostra Colla quotidiana del Colom, enceta, per tema de conversa, les belleses santfeliuenques, ens encisa, tots els companys, i no sap acabar pas, endut per la llei que els té.”

És molt possible que Agulló hagués proposat el topònim en diversos ambients i en situacions diferents, també ho és que tingués com a referent la poesia de Miquel Costa i Llobera. També podria ser que simplement hagués fet un joc de paraules en l’intercanvi d’escrits amb Lluís Duran i Ventosa en el marc de La Veu de Catalunya. El que és rellevant és que, a banda dels lligams personals amb la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, Ferran Agulló sentia gran admiració pel seu paisatge i, concretament, per Sant Elm. I que la ciutat i el seu entorn foren una important font d’inspiració al llarg de la seva trajectòria com a periodista i com a poeta.

Galeria i restaurant dels Banys de Sant Elm cap al 1930 AMSFG. Col·lecció Albert Jeremías (Autor: Ricard Mur)

Galeria i restaurant dels Banys de Sant Elm cap al 1930.
AMSFG. Col·lecció Albert Jeremías (Autor: Ricard Mur).

Punta de Canyet i platja, cap al 1960 AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor: Meli)

Punta de Canyet i platja, cap al 1960.
AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor: Meli).

Costa entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar vista des de la cala de les Penyes, cap al 1960 AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor desconegut)

Costa entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar vista des de la cala de les Penyes, cap al 1960.
AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor desconegut).

Costa des de la punta de la Cova fins a cala Vigatà amb l’ermita de Sant Elm, cap al 1965 AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor: J. Cebollero)

Costa des de la punta de la Cova fins a cala Vigatà amb l’ermita de Sant Elm, cap al 1965.
AMSFG. Col·lecció Josep Escortell (Autor: J. Cebollero).

Text elaborat per: M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, 2012.

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols - Arxiu Municipal